La Bòfia (1946-47)Sant Llorenç de Morunys

L'any 1941, amb un esperit d'aventura agosarat per a aquella època, un grapadet d'humoristes pioners van eixir el cap entre les cendres de la postguerra i varen fundar, a Madrid, la revista "La Codorniz". Va ser el primer pas en el desert. 

Cinc anys més tard, un altre grapadet d'estiuejants "pixapins", juntament amb l'èlit "intelectual" de Sant Llorenç, varen concebre una altre aventura insòlita a la Vall de Lord: Publicar una revista humorística (no satírica, que això hauria estat irrealitzable), en castellà naturalment (per que pogués ser realitzable) i amb algunes catalanades discretament distribuïdes, que denotessin l'esperit de fons i la naturalesa dels redactors i el seu lloc de tir.  En els números més avençats també s'hi va traspuntar alguna composició feta totalment en català.

Per Tots Sants pots rifar-te'n dels tirans

És ben sabut que per Tots Sants proliferen, a més del consum de panellets i castanyes, les representacions de l'obra d'en Zorrilla, "Don Juan Tenorio". Però, a Catalunya no és, potser, tan ben acollida l'obra clàssica, dramàtica i en llengua castellana, com ho és l'alternativa "Don Quan Tanorio" o "El Tenorio de broma", i d'altres, escrites en una "espècie d'idioma barrejado" que sembla inspirat en lo que un català molt poc versat en el castellà, parlaria quan estigués obligat a fer-ho sense possibilitat de defugir-ne. Com que aquesta situació no ha estat pas cosa fantàstica o inimaginable durant els varis segles de dominació espanyola que els catalans portem soferts, resulta doncs molt versemblant, que paròdies d'aquest tipus, es comencessin a representar, a finals del segle XIX, com a rebuig de l'obra original, molt ben acollida per les classes benestants i sobre tot per les dominants.

Aquestes obres satíriques, diferents segons els autors (Nofre Llonze, Llamp-Brochs, els més coneguts), però amb la mateixa orientació totes elles, havien estat bastant celebrades, dins la nostra família, des de que jo en tinc memòria.   El Gregori guardava, entre el seus papers, aquest programa i la entrada a la funció de l'1 de novembre del 1986, per l'obra burlesca "Don Quan Tenorio" que es va representar a Arenys de Mar.

Quan el got s'emprenya

sempre surten a relluïr coses antigues que ja s'havien dit, però que no s'han fet velles. Aquí mateix n'hi ha una que vaig fer l'any 1969.

És de quan vaig compartir vivenda i menjador d'assaig amb alguns membres del grup musical madrileny "Las Madres del Cordero", i amb un contrabaix que feia terratremolar tot l'edifici. Aleshores, d'aquest acudit van voler-se'n fer la seva pancarta anunciadora, però el grup va anar perdent els taps i la pressió, i es va anar esbravant. D'ells en va quedar en Moncho Alpuente, que va seguir fent soroll. Anys més tard, pels vuitanta, els dibuixants Gallego y Rey el van reinventar i el vàren publicar a un diari. Ara, amb la reactivació de la consciència colectiva als carrers, he pogut sentir la mateixa frase, en una ocasió. Bò és que la idea es mantingui i s'estengui.

---

De "La sombra del Indio"

A l'institut de formació tècnica "Enrique Florez", de Burgos, en el curs 1997-98, va publicar-se una partida de carpetes de cartolina, impresa amb dibuixos d'alumnes del grau 2òn d'FP2, per tal de recaptar diners per a un viatge d'estudis. Entre ells hi havia aquests dos del Pau Plana González, signats amb "La sombra del Indio".

---

---

Balada de Fra Rupert Josep Mª de Sagarra

Fa uns quants anys, el Gregori va enviar-nos un mecanoscrit amb la Balada de Fra Rupert.

Aquest poema satíric forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. En l'espectacle, dirigit per Joan Ollé, hi van participar els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Poema recitat per Montserrat Carulla. 

---

Certament, es van evitar desgràcies majors.

Retall del Diario de Burgos, trobat a l'arxiu d'en Gregori Plana Panyart.

No tots els acudits els riuen igualment les diferents persones que poden gaudir-ne. Pel que es diu en el text de la notícia, en Julián Díez devia anar tot sol a l'aparell. Tot lo més, devia portar paquets. Però no s'explica (tampoc) la "parada del motor". I les 'essences' eh!, eh! Què me'n dieu, de les 'essences'? N'és un altre de per no riure.

El Joaquim ja feia temps que li anava al darrera, a en Julián, per que el deixés 'pujar a l'avió'. Aquell dia va ser un fet, mira! A l'hora d'arrencar i abans d'enlairar-se, el tècnic encarregat de subministrar gasolina als socis del Aero-Club, se li va acostar, amb el tubet de lavatives a la mà. -¿Necesitas echar más?- Ell, va picar amb l'ungla de l'índex sobre el vidre de l'indicador i va fer, amb convenciment meditat: -...nnnn? ¡No!

La gràcia de l'acudit van ser els quatre o cinc (?) mesos que el Joaquim va passar a l'hospital.

(I després, que ens expliquin l'origen tecnològic de l'invent del fil de coure).

---

Ajuda !!!

-A la una... a les dues... a les... (Homenatge a en Massagran, a en Junceda i a en Folch i Torres)

Estem lligats a la mateixa post dels espanyols, i ells mateixos s'han condemnat, pel seu reconegut art en l'administració del que mai ha estat seu. Però nosaltres anem per endavant, com a mostra i experiment genial. Ajuda dels francesos? No, gràcies. A la guerra dels segadors ens van ajudar a guanyar els espanyols. Després es van quedar el Rosselló i a continuació vingué el francès Felip V. A la "guerra del Francès", també ens van oferir "un cop de mà" i volgueren annexionar-se Catalunya tota sencera. I a la última guerra, la del Innominable, què se'n va fer de la "remasse" de l'armament comprat per la República? Ajuda dels americans? No, gràcies. La guerra de Cuba la van perdre els espanyols. Però molts dels negocis eren catalans. Dels anglesos??? "Mai en parleu mal, dels anglesos", deia una besàvia meva, i afegia, baixet: "... que tenen mala baba". Ajuda, doncs, de qui? si no es de nosaltres?

---

El Cisco, futbolista.

Dedicat a Noelia Aldana Plana Rodríguez, filla del Domingo i neta del Francisco Plana. És possible que ens visiti, en aquest bloc, des d'Argentina.


Aquesta vinyeta no es de "per riure", com gairebé cap, però a l'Oncle Ciscu, en Francisco Plana Castany, espero que aleshores (desembre de 1957) li fes alguna gràcia. El meu pare i germà d'ell, me la va encarregar per a enviar-li com a felicitació de Nadal. Va respondre i la va agrair, al seu dia.

El Cisco (padrí meu), de jove, havia estat jugador de futbol a no recordo pas quin equip de juvenils.

---

Ninots vells amb títols d'ara i sempre.

La retallada dels pressupostos.

Sempre ens ha fet ballar la mateixa trouppe.

---

"Hemo dehao el Ettatú limpio como la patena".

De Gallego & Rey. Trobat a l'arxiu d'en Gregori Plana Panyart

Una frase cèlebre d'abans del 10 de juliol del 2010, d'un important personatge que sempre ens ha estimat. De per riure (frase i personatge) però ull!, amb les mans a la cartera.

De l'última pàgina de l'AHIR (suplement humorístic de l'AVUI) del 10/12/1988, dibuixat per FER, i trobat a l'arxiu d'en Gregori Plana Panyart

---