La Bòfia (1946-47)Sant Llorenç de Morunys

L'any 1941, amb un esperit d'aventura agosarat per a aquella època, un grapadet d'humoristes pioners van eixir el cap entre les cendres de la postguerra i varen fundar, a Madrid, la revista "La Codorniz". Va ser el primer pas en el desert. 

Cinc anys més tard, un altre grapadet d'estiuejants "pixapins", juntament amb l'èlit "intelectual" de Sant Llorenç, varen concebre una altre aventura insòlita a la Vall de Lord: Publicar una revista humorística (no satírica, que això hauria estat irrealitzable), en castellà naturalment (per que pogués ser realitzable) i amb algunes catalanades discretament distribuïdes, que denotessin l'esperit de fons i la naturalesa dels redactors i el seu lloc de tir.  En els números més avençats també s'hi va traspuntar alguna composició feta totalment en català.

Per Tots Sants pots rifar-te'n dels tirans

És ben sabut que per Tots Sants proliferen, a més del consum de panellets i castanyes, les representacions de l'obra d'en Zorrilla, "Don Juan Tenorio". Però, a Catalunya no és, potser, tan ben acollida l'obra clàssica, dramàtica i en llengua castellana, com ho és l'alternativa "Don Quan Tanorio" o "El Tenorio de broma", i d'altres, escrites en una "espècie d'idioma barrejado" que sembla inspirat en lo que un català molt poc versat en el castellà, parlaria quan estigués obligat a fer-ho sense possibilitat de defugir-ne. Com que aquesta situació no ha estat pas cosa fantàstica o inimaginable durant els varis segles de dominació espanyola que els catalans portem soferts, resulta doncs molt versemblant, que paròdies d'aquest tipus, es comencessin a representar, a finals del segle XIX, com a rebuig de l'obra original, molt ben acollida per les classes benestants i sobre tot per les dominants.

Aquestes obres satíriques, diferents segons els autors (Nofre Llonze, Llamp-Brochs, els més coneguts), però amb la mateixa orientació totes elles, havien estat bastant celebrades, dins la nostra família, des de que jo en tinc memòria.   El Gregori guardava, entre el seus papers, aquest programa i la entrada a la funció de l'1 de novembre del 1986, per l'obra burlesca "Don Quan Tenorio" que es va representar a Arenys de Mar.

Quan el got s'emprenya

sempre surten a relluïr coses antigues que ja s'havien dit, però que no s'han fet velles. Aquí mateix n'hi ha una que vaig fer l'any 1969.

És de quan vaig compartir vivenda i menjador d'assaig amb alguns membres del grup musical madrileny "Las Madres del Cordero", i amb un contrabaix que feia terratremolar tot l'edifici. Aleshores, d'aquest acudit van voler-se'n fer la seva pancarta anunciadora, però el grup va anar perdent els taps i la pressió, i es va anar esbravant. D'ells en va quedar en Moncho Alpuente, que va seguir fent soroll. Anys més tard, pels vuitanta, els dibuixants Gallego y Rey el van reinventar i el vàren publicar a un diari. Ara, amb la reactivació de la consciència colectiva als carrers, he pogut sentir la mateixa frase, en una ocasió. Bò és que la idea es mantingui i s'estengui.

---