És de quan vaig compartir vivenda i menjador d'assaig amb alguns membres del grup musical madrileny "Las Madres del Cordero", i amb un contrabaix que feia terratremolar tot l'edifici. Aleshores, d'aquest acudit van voler-se'n fer la seva pancarta anunciadora, però el grup va anar perdent els taps i la pressió, i es va anar esbravant. D'ells en va quedar en Moncho Alpuente, que va seguir fent soroll. Anys més tard, pels vuitanta, els dibuixants Gallego y Rey el van reinventar i el vàren publicar a un diari. Ara, amb la reactivació de la consciència colectiva als carrers, he pogut sentir la mateixa frase, en una ocasió. Bò és que la idea es mantingui i s'estengui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.